L’Arrabassada

Tercer programa de l’Arrabassada en què parlem d’habitatge en els nostres gairebé quatre anys d’història, quatre anys en què la situació és igual de dramàtica o pitjor i els problemes s’han anat acumulant. Imagineu-vos si la situació està enquistada que en aquests quatre anys el preu mitjà del lloguer a la nostra ciutat ha passat, segons l’INCASÒL, de 1.136€ de mitjana a 1.137€. 1 euro de diferència. Com podeu veure, hi ha coses que no canvien mai: no poder pagar el lloguer a Barcelona, la il·legitimitat de l’Estat d’Israel o la manca de pulsacions de Charlie Kirk.

El que tampoc no sembla que canviï mai són les capacitats infinites que acabem PSOEitzats. Els sociates han estat capaços, una altra vegada, de girar la truita i autoerigir-se com a defensors de l’habitatge tot i que hagin estat més de vuit anys al govern central i hagin posat pals a les rodes a totes les lleis que pretenien regular el sector. Avui, com sempre, ens cagarem en el PSOE i també parlarem de l’acampada per l’habitatge, de la vaga general que s’ha convocat pel pròxim 11 de novembre, dels decrets que estan pendents d’aprovar-se i de tots els casos indignants de desnonaments que hi ha hagut les darreres setmanes. Cal construir més per abaixar els preus del lloguer o, per contra, cal regular encara més? N’hi ha prou amb les mesures dels decrets? Què s’hauria d’haver fet durant tots aquests anys? Estem ballant al ritme del PSOE sense que ho sapiguem?

A totes aquestes preguntes i molt més respondrem avui amb els nostres dos flamants convidats, un professor de música reusenc i un lampista de Vallcarca. I us preguntareu: què tenen a dir aquests dos paios, de professions molt respectables tot sigui dit, sobre l’habitatge? Doncs molt, tenen a dir, perquè un d’ells, l'Enric Aragonès, és un dels portaveus del Sindicat de Llogateres que el teniu “hasta” a la sopa i l’altre, l'Iru Moner, no només és secretari d’Acció social i portaveu de la CGT, sinó que també lluita per l’habitatge al seu barri, a Vallcarca, i va estar afectat per un desnonament múltiple promogut per l’Ajuntament del PSC de Collboni. A més, s’ha de dir que tots dos són força guapos.

Les parts:

0:00 - Intro

8:22 - La crisi de l'habitatge i l'afer Maricarmen: la força del sindicalisme

14:46 - El PSOE, el seu "activisme" per l'habitatge i la nul·la regulació

35:41 - Dades per entendre el càncer del rendisme

37:27 - Per què s'ha reduït el mercat de lloguer? L'impacte de regulacions i altres factors

44:53 - L'oferta i la demanda d'habitatge a Catalunya (i el conflicte de qui hi vol viure VS qui vol fer-ne negoci)

51:42 - Cal expropiar, però cal també construir?

55:55 - No hi ha solució per l'habitatge dins del capitalisme

59:10 - 11N: Vaga general per l'habitatge

1:10:48 - L'Enric i l'Iru trien: Trias o Collboni?

1:12:34 - El tomb de la crisi de l'habitatge

1:33:50 - La secció de l'Iñaki - El preu injust

1:49:38 - La secció del Marc - Bad ending, good ending?

2:07:43 - Comiat

Ja fa 9 anys (9 PUTOS ANYS) del dia més important de la història recent de Catalunya, el dia en què tot va ser possible, el dia en què la força de la gent va superar els polítics d’aquí i d’allà. Malauradament, tan sols un any després, teníem com a president de Catalunya un home que destacava per penjar fotos menjant entrepans a Instagram i la batalla cultural havia passat de fer la independència a col·locar llaços grocs a les baranes del carrer.

Efectivament, el Procés va fracassar, les següents majories independentistes no van servir d’absolutament res i la mediocritat es va instal·lar transversalment a la política catalana. I què hi ha més mediocre que Salvador Illa i el PSC? Absolutament res, us ho podem assegurar.

Avui som a Reus, la capital real del Camp de Tarragona (ells diuen que dels Països Catalans. Tampoc ens flipem. Ni que Gaudí hagués nascut aquí). I és des d'aquesta noble vila que intentarem esbrinar si Catalunya ha tocat fons i, per tant, tot ha d’anar cap amunt o si, per contra, encara podem enfonsar-nos més. Quines lliçons podem aprendre de l’1 d’octubre? Per què vam fracassar? Què ens afavoreix més ara, el Reich del PSOE o un govern filofeixista de PP i Vox a l’Estat? Hi ha motius per tenir esperança en la política catalana? Podem dir que "estem de tornada" i que remuntarem?

De tot això i molt més parlarem amb una de les millors polítiques que ha passat en els darrers anys pel Parlament i que, justament perquè no és mediocre, ha acabat fora de la política institucional. Ella es defineix a Twitter com a “mare, tarragonina, professora de secundària i tres voltes rebel”. Entenem que ser de Tarragona i ser professora actualment té un clar component de rebel·lia, però no acabem d’entendre què hi ha de rebel a ser mare. Ara bé, si podem definir la nostra convidada com a rebel és sobretot per un motiu: no només parla sense embuts, sinó que és de les persones més putaespanyistes i anti-PSC que coneixem, fins i tot més que nosaltres. Ella els ha pogut conèixer i patir de ben a prop i té més motius que ningú per ser-ho. És per això que ens agrada tant, és per això que avui ens acompanya i és de les poques convidades que repeteix a l’Arrabassada, juntament amb en Marc Sarrats i l’Antonio Baños. Clarament, això sí, és la més assenyada dels tres.

Les parts:

0:00 - Intro

7:24 - El paper de la CUP a l'1-O

12:54 - L'error de no seguir endavant el 3-O

14:56 - El "farol" i la "traició" de l'1-O

20:43 - Preparant el proper 1-O des de l'EI

24:26 - La nul·la gestió del PSC a Catalunya

29:48 - El perill de la pujada d'Aliança

30:45 - Està l'independentisme de tornada?

37:53 - Hauria aprovat la CUP un Decret Maricarmen?

43:09 - Les noves eleccions generals espanyoles i el "si no hi vas, ells tornen"

46:28 - Un nou "procés" a Catalunya?

50:41 - Rubén Viñuales i el seu amic "fariner"

53:58 - Preguntes ràpides a la Laia Estrada

1:04:05 - El tomb: edició independentista

1:16:26 - La secció del Marc - Groc Planet

1:27:55 - La secció de l'Iñaki - Espanyolades històriques

1:42:08 - Comiat

Ni els argentins ni els italians que gentrifiquen els nostres barris marxen del Poblenou (el barri barceloní des d'on aquesta quinzena fem el programa), però el que sí que torna són les ideologies dels seus avis feixistes. De fet, en aquests dos països, Argentina i Itàlia, governa l’extrema dreta i molts dels que viuen aquí hi donen suport. Però l’onada reaccionària no és només cosa de l’Argentina perquè ja fa molts anys que recorre Europa i el món i té una gran presència no només als parlaments dels països, sinó també en molts governs i al carrer. Trump, Meloni, Orban i milers d’exemples més són prova d’això, així com totes les comunitats autònomes on governa el PP amb el suport de Vox.

Els catalans ens pensàvem que això era un oasi, que el nostre país era una excepció i que érem éssers de llum superiors a la resta, però (oh, sorpresa!) no ho som, i val més que sigui així. Si volem ser un país normal com qualsevol altre hem de passar pel mal tràngol de tenir gent fastigosa amb qui conviure i amb qui discutir al nostre voltant, amb qui barallar-nos als comentaris del 3/24, així que l’aparició i creixement d’un partit com Aliança Catalana només era qüestió de temps. Ara els tenim aquí a prop, sembla que van forts a les enquestes, i des de l’Arrabassada venim a intentar oferir-vos solucions.

Quines diferències hi ha dintre de les organitzacions d’extrema dreta? És Aliança Catalana més perillosa que altres partits? Per què capten tant de vot entre el jovent? Quina és la seva estratègia a xarxes? Què fan bé i què fa malament la resta perquè hagin crescut tant?

De tot això i molt més parlarem amb un convidat de luxe. No us enganyarem, no és de les cares més conegudes que ha passat per l’Arrabassada, però això no parla malament d’ell, sinó de vosaltres, ignorants. Algú de vosaltres ha guanyat algun premi Emmy? No, oi? Doncs calleu i escolteu, perquè ell n’ha guanyat un tot i haver nascut a Sabadell.

El nostre convidat és periodista i documentalista, també fotògraf, i ha treballat a mitjans com Al Jazeera, Associated Press, Televisió Espanyola o TV3. La llista de les zones de conflicte on ha estat és interminable, perquè sobretot s’ha dedicat al periodisme de guerra: el Sàhara Occidental, Palestina, Iraq, Afganistan, Líbia, Macedònia… Però avui no parlarem només de la seva increïble i arriscada trajectòria, sinó que ens centrarem en els dos últims episodis de la sèrie documental “Punt de no retorn”, de 3Cat, on analitza l’auge de l’extrema dreta entre els joves i els que també la combaten.

Avui, l’Iñaki us portarà una guia per localitzar fatxes i nazis encoberts, el Marc cantarà una oda al Charlie Kirk català i l'Oriol analitzarà, amb l’ajuda del Raül, perquè l’extrema dreta té tant d’èxit entre els joves.

Les parts:

0:00 - Intro

8:13 - L'auge de l'extrema dreta a Europa

13:53 - El jovent d'extrema dreta a Europa

20:18 - Les diferents formes de l'extrema dreta a Catalunya i a Europa

27:37 - Infiltrar-se com a periodista en l'extrema dreta

33:39 - La nova estètica i el "rebranding" de l'extrema dreta

37:53 - Les xarxes socials i els algoritmes que potencien l'extrema dreta

45:51 - L'extrema dreta a Catalunya

50:53 - "Alimentant la bèstia", de Jordi Borràs i Kerrature, ja disponible!

53:17 - Preguntes ràpides a en Raül Gallego

1:03:44 - El tomb de l'extrema dreta

1:16:41 - La secció de l'Iñaki - El decàleg (de vuit punts) per identificar un n4zi

1:27:42 - La secció del Marc - Som l'Arnau Borràs

1:34:55 - Comiat

Cada cop ens acostem més a la trentena, estimats oients. La incipient calvície de dos membres d’aquest pòdcast i les ulleres que fem, que se’ns han instal·lat de forma permanent a les nostres cares, en són una prova bastant notable. Ens estem fent adults i, de retruc, al nostre entorn ja comencen a ressonar molt més sovint del que ens agradarien els típics plans i temes associats a la vida adulta de debò: meravelloses tardes de dissabte mirant mobles a l’IKEA, transferències de 150€ a la teva amiga més el preu del cobert perquè es casa amb un capullo el pròxim dissabte, que si em dono d’alta del model 037 d’Hisenda, que si ara he de passar la ITV del meu cotxe del 2007, que si quan es cola algú al metro ja començo a fer com mala cara (i si és de fora una mica més)…

Ens estem fent grans, més avorrits, més rondinaires, més conservadors. I fer-se gran implica mirar una mica cap al futur, com ja vam fer amb el Marc Sarrats fa dues setmanes, i parlar d’un tema, d’un gran tema, DEL tema. D’allò al voltant del qual tota la humanitat gira, que és tenir fills. Avui parlarem de ser pares, de natalitat i de tot el que implica portar una vida al món. Voldrem tenir fills, en un futur? Encara que vulguem, podrem permetre’ns tenir-ne? És egoista decidir no tenir fills per no voler tenir responsabilitats? Què passarà amb l’estat del benestar, el català o les pensions si decidim no tenir descendència? Com et canvia la vida tenir un fill?

De tot això i molt més parlarem avui, nosaltres tres, homes heteros no gestants, amb el nostre convidat, que no només és pare en el sentit de tenir fills, sinó que també és UN pare perquè padreja massa sovint. Avui ens acompanya la veu del pessimisme català, el que vindria a ser un català, un home a qui quan preguntes com està no et respon automàticament amb un “tot bé”, sinó que se t’obre en canal com un bon home desconstruït i fa que la pregunta “què tal” t’acabi resultant incòmoda. Exguia del bus turístic de Barcelona –i, per tant, una peça més de l’engranatge que ens expulsa de la ciutat–, exfumador de porros professional i exintent de quillo, ens visita un home que no ha tingut mai la vida fàcil. Va néixer a l’Hospitalet, va estudiar als Maristes de Sants i va decidir estudiar sociologia. La broma es fa sola. La cosa no pintava gaire bé fins que anys més tard es va fer guionista, amb el temps també humorista, i ara es guanya la vida sent la persona probablement més graciosa de Catalunya, excepte quan surt a l’Està Passant, en aquest cas el nivell baixa una mica. També és una de les veus de la Sotana, és íntim amic de la Shakira i és pioner en haver enregistrat el primer stand-up de comèdia en català de forma autogestionada. Òbviament, parlem del Magí Garcia, també conegut com a Modgi, la calba més famosa de Catalunya.

Les parts:

0:00 - Intro

10:58 - Tenir fills

52:14 - Preguntes ràpides

1:10:44 - El Tomb

1:22:02- La secció de l'Iñaki

1:30:28 - La secció del Marc

1:47:00 - Comiat

Som tres nois de Nou Barris que van passar el Procés Independentista com a adolescents i que, per tant, el van viure de la mateixa manera que les nostres companyes de classe fans de Justin Bieber: seguint-ho absolutament eufòrics, portant a terme performances ridícules sense cap mena de sentit, i estan molt i molt atents a tot el que feia un tio amb pentinat de lesbiana. Quins anys! El Barça encara guanyava alguna Champions, la Pilar Rahola ens entretenia cada dia en alguna tertúlia, la CUP molava i encara era independentista, en Gabriel Rufián tot just entrava al Congreso per estar-s’hi divuit mesos… Tot estava per fer i tot era possible, tots crèiem en el full de ruta de Junts pel Sí i confiàvem que uns polítics que pocs anys abans havien reprimit vagues i retallat en educació i sanitat ens durien a la independència.

Potser una mica curtets sí que vam ser, no ens enganyem. I d’aquella pols, venen aquests fangs: frustració, els sociates al govern, el catalanisme en hores baixes, racisme contra marroquins i la penya tirant putos petards per la selecció espanyola.

Avui parlarem del Procés™ i de les seves conseqüències des del Casal Boira Baixa de Manlleu i des d’una comarca, Osona, que viu en directe la reconversió de tots els tiets puigdemontistes i admiradors de Laura Borràs en senyors racistes que creuen que vivim en un Califat™. Què vam fer malament aquells dies d’octubre del 17 per acabar tal com estem? Vam ser massa ingenus i figaflors? L’independentisme podrà ressorgir de les cendres? Hi ha motius per tenir esperances amb aquesta pinça que ens estan fent PSC i Aliança?

De tot això i molt més parlarem amb el nostre convidat d’avui. Ens faltarien hores per fer-li totes les preguntes que voldríem, per repassar tota la seva trajectòria i pensament. Cantautor, músic, escriptor, activista, polític, fins i tot vinyater i, sobretot, un patriota i lluitador. És que no calen presentacions, de debò, perquè no li faríem justícia. Només us diré que el seu segon cognom, Grande, ja diu bastant de la importància de l’eminència que tindrem el privilegi de tenir aquí durant una estona.

Avui, l’Iñaki i el Marc, proclamaran per fi la tan esperada república catalana a la seva manera i l'Oriol repassarà la carrera musical i sobretot política del cantautor català més important del segle XX.

Les parts:

0:00 - Intro

7:04 - Els inicis d'en Lluís Llach i els Setze Jutges

11:40 - "L'estaca" i la censura

21:29 - L'autoexili a París

25:52 - El retorn a Catalunya després de Franco i la repressió

31:47 - La simpatia per l'anarquisme català

34:02 - En Lluís Llach mai ha sigut PSOEitzat

42:34 - El procés i Junts Pel Sí, segons Lluís Llach

51:55 - Junts pel Sí: valentia independentista o farol polític?

57:05 - El poder popular VS la classe política catalana

1:08:56 - Contra el PSC i contra Aliança

1:13:50 - Una revifada de l'independentisme és possible?

1:21:02 - Preguntes ràpides a en Lluís Llach

1:30:57 - El tomb del Procés

1:44:49 - La secció de l'Iñaki i el Marc - El procés constituent 2.0

2:00:09 - Comiat

• El govern de tothom, el govern d’aquell PSC pragmàtic que venia a resoldre els problemes reals dels catalans després del Procés, ha demostrat ser un frau. Si per una cosa havia de destacar el nostre president, amb menys carisma que sopar mongeta bullida i un iogurt natural sense sucre un divendres a la nit, era per la gestió del mentrestant. Però aquest home gris, aquest govern de buròcrates, tampoc sap gestionar. L’únic que ha fet és incendiar absolutament tots els serveis públics de Catalunya i tenir descontents no només els treballadors públics dels diversos sectors –excepte la policia, que ha fet servir políticament per infiltrar-se a les assemblees–, sinó la majoria de la societat.
• Avui, des de la plaça Sant Antoni de Vilanova i la Geltrú (concretament, des de l’Antara, la trobada de joves del Penedès organitzada per Arran) parlarem del sector que clarament més guerra ha donat durant els últims mesos, no només aquí, sinó també al País Valencià, que són els docents del nostre país. 22 dies de vaga a escoles i instituts.Gestionar nens i adolescents que tenen les neurones fregides pel TikTok i per l’ús de la intel·ligència artificial no deu ser gens fàcil, encara menys si tens un departament d’educació sense ningú al volant: ràtios d’alumnes altíssimes, finançament insuficient, males condicions laborals, molta burocràcia, currículums educatius que canvien cada any de criteri i un nivell entre els alumnes que cada cop és inferior. Quins són els motius que han portat els docents a dir prou? Quin és el dia a dia a les aules? Com es fa per resistir tantes jornades de vaga? Per què UGT i Comissions Obreres són més traïdors que Figo pels culers? Quines són les principals reivindicacions dels sindicats i el futur que preveuen?
• De tot això i molt més parlarem avui a l’Arrabassada, i intentarem posar tot el seny que falta a les tertúlies del Basté i l’Ustrell. I per parlar dels dos mesos de vacances que tenen i com en són de privilegiats els docents, comptem amb tres membres de tres sindicats diferents: l’Andreu Mumbrú, coordinador d’acció sindical de l’USTEC, la Laura Gené, secretària general d’ensenyament de la CGT i en Carles Amigó, delegat de la Intersindical.
• Avui, l’Iñaki i el Marc comprovaran si els representants dels docents són més llestos que un nen que estudia per projectes i l'Oriol moderarà un debat entre representants sindicals que no té res a envejar als que fan a TV3.
• Les parts:
• 0:00 - Intro
• 6:19 - La situació laboral dels docents a Catalunya
• 13:05 - El problema de les ratios escolars
• 16:27 - L'èxit de la vaga de docents
• 24:47 - L'estabilitat del pla educatiu a Catalunya
• 32:54 - Les crítiques al pla pedagògic de Niubó (i companyia)
• 36:57 - Les negocacions dels sindicats amb Educació
• 45:25 - El "preacord" amb el PSC
• 56:15 - Mobilitzacions dels sindicats de cara a setembre
• 58:37 - Preguntes ràpides als sindicats d'educació
• 1:07:26 - El tomb de l'educació
• 1:18:10 - La secció de l'Iñaki i el Marc - Ets més llesta que un nen de projectes?
• 1:34:20 - Comiat

🤝 Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/

👕 Fes-te amb el marxandatge de L'Arrabassada! https://merxxa.com/collections/larrabassada

Una Catalunya que creix en quantitat però no en qualitat, que vol més llocs de feina però pitjors pagats, que s’espanyolitza sibil·linament, que promou el sector turístic, els macroesdeveniments i els macroprojectes que ens empobreixen i ens despersonalitzen, en definitiva, una Catalunya gris, desarrelada, amb uns serveis públics trinxats i unes infraestructures del segle passat. Això és la Catalunya del PSC, estimats oients arrabassaires, amb uns dirigents tan mediocres i ensopits com l’amanida russa sense maionesa, com un Getafe-Oviedo a les quatre de la tarda, com follar sense llepar genitals. Amb el PSC al capdavant, el país està en caiguda lliure i va pel pedregar (o per la tartera) en gairebé tots els sentits.

Però no siguem tan negatius. Hi ha gent que, malgrat aquest estat d’indiferència, menfotisme i resignació que ens ha imposat la pacificació socialista, lluita, alça la veu, parla clar i, com diuen els joves ara, “escup factors”. És el cas dels nostres convidats d’avui, que retraten a la perfecció i amb molta ironia com és la Catalunya del PSC. Vinguts des de la Bisbal de l’Empordà, aquest grup que barreja punk i folk és exactament tot el que està bé i necessita el nostre país: no es mosseguen la llengua, són nacionalment autocentrats, d’esquerres, amb consciència social i profundament putaespanyistes. Avui venen a presentar el seu últim disc, Romancer tartera, que resumeix quin és l’estat del país: trens tercermundistes, festivals que acaben amb l’oci de proximitat, gentrificació a les ciutats, extrema dreta i un govern que simula ser progressista però és més de dretes que esmorzar un cigaló mirant l’Espejo Público. Si l’Arrabassada no fóssim un pòdcast i fóssim una banda, segur que tocaríem i sonaríem molt malament, però clarament intentaríem assemblar-nos als nostres convidats. Avui venen a fer un tomb per l'Arrabassada amb nosaltres els membres de Fetus Adrià Cortadellas i Telm Terradas.

I, a més, avui l’Iñaki polititzarà l’escena musical catalana, el Marc traurà els draps bruts dels nostres convidats amb l’ajuda de l’últim periodista de l’underground musical i l'Oriol una d’aquelles recerques periodístiques que tant el caracteritzen i per la qual ens van premiar en part amb un valuosíssim premi Crit, que nosaltres sempre hem dit que són l’avantsala dels Pulitzer.

Les parts:

0:00 - Intro

7:18 - El "Romancer tartera" i la Catalunya del PSC

14:42 - You've been PSCed

19:55 - Definint la Catalunya del PSC

22:55 - El declivi de Rodalies

25:18 - Fetus i l'Arrabassada, lluites compartides

27:00 - La crítica als macrofestivals

32:47 - La gentrificació i l'odi al brunch

38:34 - L'esquerra i la tradició

41:56 - La ruta d'esmorzars de forquilla dels Fetus

49:21 - L'auca dels romancers dels Fetus

51:00 - La teva aliança és un nou jou

56:09 - La secció del Marc - Miguelito Soundsystem

1:09:01 - Preguntes ràpides als Fetus

1:23:54 - El tomb del PSC

1:35:39 - La secció de l'Iñaki - Segadors FM

1:48:46 - Comiat

📩 Proton Mail: el correu encriptat que no vendrà les teves dades personals a criptobros. Prova'l ja de manera gratuïta: proton.me/larrabassada

📚 "Ho vam donar tot", la història de lluita de la Cristina Farré. Ja disponible a les llibreries i a manifestllibres.cat

Quan ve una convidada com la d’avui a assentar càtedra, l’únic que podem fer és seure, parlar més aviat poc, escoltar i aprendre. Perquè sí, en la nostra curta vida hem viscut moltes coses i hem percebut la repressió de ben a prop: hem vist com pegaven iaies que votaven i com buidaven ulls a gent propera, hem vist com empresonaven els líders de les dues entitats més figaflors de Catalunya per pujar a un cotxe, hem fugit de furgons de la policia nacional per l’Eixample, hem tallat carreteres, hem anat a l’aeroport i ens l’hem jugat per defensar uns polítics que ara pacten amb el PSC. Fins i tot hem hagut de suportar com la Pilar Rahola apareixia a cada tertúlia, o el pitjor que ens ha fet Espanya: que un tal Joan digués cada dia bona nit als presos polítics amb un altaveu. Ni oblit ni perdó. Però tot això que hem viscut en la nostra curta vida no és res comparat amb el que els més veterans han arribat a patir per defensar uns ideals i la seva dignitat.

Avui parlem de militància i de repressió, de tot el que està disposat a fer un Estat, en aquest cas l’espanyol, per intentar que no canviï res i per aturar la dissidència, tant en dictadura com democràcia. Alhora, també veurem com hi ha gent feta d’altra pasta que, malgrat tota la violència física i psicològica viscuda, no claudica, no acota el cap i no deixa mai de lluitar. Què implica, en l'àmbit personal, viure en la clandestinitat? Com s’aguanten les tortures sense col·laborar amb la policia? Com és viure a l’exili? Què va significar la Transició per totes les organitzacions que no es van empassar l’enganyifa? Què podem fer contra la pacificació sociata que vivim actualment?

De tot això i molt més parlarem amb la nostra convidada d’avui, una dona que ha de ser referent per a tots els que som d’esquerres i putaespanyistes. Nascuda a Barcelona a finals dels 40 en una família molt polititzada i catalanista, el 1968 va començar a militar al PCE(i). Uns mesos després, es va atrevir a llençar una escultura de Franco per la finestra de la UB i, des d’aleshores, va passar a viure en la clandestinitat. Després van venir les detencions, les tortures, diversos mesos de presó i un llarg exili, una repressió que no només no va acabar amb la mort del dictador, sinó que es va intensificar durant la Transició i els primers anys suposadament democràtics. Avui tenim amb nosaltres l’única refugiada política reconeguda per l’ONU durant l’Espanya democràtica, una dona que malgrat tot el que ha passat encara lluita contra l’Estat i les injustícies, i ha explicat per primer cop la seva història en blanc sobre negre a les seves memòries, titulades "Ho vam donar tot”.

Avui, l’Iñaki i el Marc escriuran a quatre mans el guió de la pel·lícula sobre la vida de la nostra convidada i l'Oriol repassarà el periple vital de la Cristina des que va començar a militar amb 20 anys.

Les parts:

0:00 - Intro

8:49 - L'ambient familiar revolucionari de la Cristina

15:08 - Els inicis militants de la Cristina

20:47 - Quan la Cristina va llençar el bust de Franco per la finestra

24:34 - L'entrada a la clandestinitat

26:50 - La detenció de la Cristina i les tortures

36:03 - La preparació per a la repressió

38:36 - La presó de Carabanchel i la vaga de preses

45:50 - El retorn a la clandestinitat, amb fills i en democràcia

48:43 - La mort de Franco i la pantomima de la transició

51:09 - L'ass4ssin4t de Gustau Muñoz

53:26 - Refugiada política a Algèria

58:12 - El retorn a una Catalunya pacificada

1:08:02 - Preguntes ràpides

1:17:32 - El tomb de la repressió espanyola

1:28:32 - La secció de l'Iñaki i del Marc

1:48:45 - Comiat

Què tenen en comú l’Església evangèlica pentecostal, els homeòpates i pseudoterapeutes, els fons d’inversió immobiliaris o el Palmar de Troya? Que són dogmàtics i creuen en una idea fixa, ja sigui una doctrina religiosa, una pseudociència o que el mercat es regula sol? Sí. Que són misògins i homòfobs? També, probablement. Però sobretot que són negocis fraudulents i èticament reprovables, estafes, en què uns pocs guanyen i la gran majoria dels implicats, molts d’ells enganyats, perden diners.

Avui per primer cop som al Maresme, la Franja de Gaza de Catalunya, tant per la forma que té com per la seva infraestructura ferroviària, i parlarem de tot això: d’estafadors de tota mena sense escrúpols, de sectes i rentats de cervell, de gent que s’aprofita dels més vulnerables i els entabana per robar-los els diners. Quina possibilitat hi ha que qualsevol persona, per molt intel·ligent que sigui, pugui acabar en una secta? Per què la justícia no persegueix molts d’aquests grups sectaris? Com s’ho fan els estafadors per captar les seves víctimes? Les esglésies evangèliques també són sectes? Com funcionen els fons voltor i el món de la inversió immobiliària des de dins?

De tot això i molt més parlarem amb la persona que més en sap, amb moltíssima diferència. Masnoví de naixement, youtuber, periodista d’investigació i ara també el seu propi jefe i CEO de Voltor & Voltor, el nostre convidat és probablement l’única persona al món que parli encara més ràpid que el Marc Lesan en aquest pòdcast. Va començar amb una sabata i una espardenya fent vídeos a YouTube, i tot era tan precari que vivia en un vaixell i tenia només dues peces de roba que no es canviava mai. Ara és un documentalista exitós que, després de destapar desenes d’estafes i sectes fent periodisme d’infiltració, té un Premi Ondas i una docusèrie a Televisió Espanyola. Avui ens acompanya en Carles Tamayo, un dels millors storytellers del país i tot un referent per aquells que, d’alguna forma, intentem fer periodisme i fer el que ens rota des dels marges.

A més, avui l’Iñaki ens porta les estafes piramidals amagades en el nostre dia a dia, el Marc farà de Carles Tamayo per investigar a Carles Tamayo i l'Oriol s'endinsarà en profunditat en les investigacions que ha fet el nostre convidat.

Les parts:

0:00 - Intro

8:29 - Els inicis de Carles Tamayo

11:38 - Coneixent les sectes per dins

18:14 - Com les sectes capten a la gent

30:10 - L'alegalitat al sector immobiliari

31:26 - Com sortir d'una secta

35:04 - Els nous tipus de sectes

38:08 - La culpa, el perdó i la confessió d'en Lluís Gros

41:04 - L'homeopatia

46:15 - L'evangelisme dels "miracles"

50:32 - "Se nos ha ido de las manos": el sector immobiliari al descobert

1:05:25 - Preguntes ràpides amb en Carles Tamayo

1:25:04 - El Tomb dels estafadors

1:37:12 - La secció de l'Iñaki - Coses que no són sectes però ho semblen

1:49:18 - La secció del Marc - El detectiu Conan investiga a Carles Tamayo

2:12:27 - Comiat

La imatge romàntica que tenim tots al cap sobre els periodistes ja fa anys que ha deixat de ser el que era. Lluny de ser un sector amb professionals rigorosos i amb bons sous que investigaven i controlaven el poder polític i econòmic, actualment és un dels sectors més precaris i mal pagats, amb mitjans subvencionats que en la seva gran majoria es dediquen a dir-te què i com has de pensar, a fer publicitat encoberta i a publicar clickbaits amb titulars com “Aquest és el bonic poble medieval a només una hora de Barcelona” o, per exemple, “Insòlita imatge de Pedri i Dani Olmo en calçotets: la xarxa es fon”.

Per acabar d’adobar aquest baix nivell dels mitjans, tenim una generació amb el cervell absolutament fregit que no pot concentrar-se més de dos segons sense rebre cap estímul que només s’informa per les xarxes socials, on qualsevol persona pot simular ser periodista i dir el que li roti. En el millor dels casos, et trobaràs a gent com nosaltres; en el pitjor, Vito Quiles o Sergi Maraña. De tot això parlarem avui, aprofitant que som a la Casa de la Creació, que per molt que ho sembli pel nom NO es tracta de la nova església evangelista que han obert al barri. Avui parlarem del nou periodisme que ve per les xarxes, de clickbaits, pseudomitjans i tiktokers pagats per partits polítics, entre moltes altres coses. És positiu que qualsevol persona tingui les xarxes a l’abast per publicar informació? Ens podem fiar dels creadors de contingut que també fan de periodistes? Quins riscos té la tiktokització del periodisme? No té riscos, també, fiar-se de tot el que diuen els mitjans tradicionals? Per què els mitjans de comunicació busquen el clic fàcil i paguen fatal als seus treballadors?

De tot això i molt més parlarem amb una convidada de luxe i amiga del programa que, justament, conjuga aquestes dues facetes: la creació de contingut i el periodisme. Guapa, llesta i antifeixista, avui ens acompanya una persona que ve de Vilanova del Camí, l’Hospitalet de Llobregat de la comarca de l’Anoia, i si la coneixeu és perquè sempre que hi ha una notícia a Catalunya, ella és la primera a penjar el reel que ho explica. Justament fa un any i mig que va començar a fer contingut a les xarxes i ara la veiem a tot arreu, fent periodisme a través de la droga més nociva que tenim, el mòbil.

A més, avui l’Iñaki i el Marc prepararan a la nostra convidada per a quan deixi de ser freelance i faci el salt als mitjans tradicionals i l'Oriol, per desgràcia seva, farà allò que no li van ensenyar a fer a la UPF, és a dir, fer periodisme.

Les parts:

0:00 - Intro

6:15 - El nou periodisme

38:11 - Preguntes ràpides

46:36 - El Tomb

56:02 - La roda de premsa de la Tapiolas

1:10:39 - Comiat

Avui som a Mallorca, el 17è estat federat d’Alemanya, l’únic territori germànic encara pendent de descolonització. Si a Cisjordània tenen l’Exèrcit israelià per fer fora els palestins de casa seva, aquí tenim Engel & Völkers, la immobiliària que actua gairebé com a força d’ocupació a molts municipis mallorquins amb total impunitat. Però avui no som en un lloc qualsevol, som en un espai segur, lluny dels jubilats alemanys que col·lapsen la costa i que misteriosament no volen parlar del que van fer els seus pares i avis entre el 1933 i el 1945. Avui som a Sa Pobla, a la Part Forana de l’illa, a la Diada de Mallorca Nova. Mallorca Nova són les joventuts socialistes i també putaespanyistes d’aquesta illa que, tot s’ha de dir, esperem que siguin encara més putaespanyistes que el partit al qual estan vinculats, Més Mallorca, que malauradament forma part del grup parlamentari de Sumar al Congreso.

Però aquesta quinzena no venim a polemitzar amb els mallorquins, venim a parlar del que ens uneix a mallorquins i catalans. Compartim una llengua, la catalana, compartim l’infrafinançament i espoli fiscal per part de l’Estat, compartim la destrossa i massificació de la nostra costa, compartim un habitatge amb preus prohibitius, compartim un model productiu que ens empobreix, compartim unes infraestructures col·lapsades, compartim un govern que cada dia ens espanyolitza més… En fi, compartim masses coses, fins i tot capital, perquè hi ha més mallorquins a Barcelona que a Palma. Suposem que és una reparació històrica que hem d’assumir pel que va fer Jaume I en el seu moment i pel que continuem fent cada estiu quan els catalans envaïm "ses Illes".

Avui, però, no venim a fer catalansplaining. Avui xerrarem de llengua, de turisme, d’habitatge, de demografia i de la situació de col·lapse que viu Mallorca. Per descomptat, també tindrem temps d’increpar de totes les formes possibles el PP, Vox i tots els responsables del desgavell que vivim i, per últim, explorarem quina és la relació d’amor-odi, probablement amb més odi per part vostra, que tenim catalans i illencs. I per fer tot això ens acompanya un convidat que, a diferència de la majoria dels anomenats “creadors de contingut”, no es mossega la llengua a l’hora de parlar de política. Es tracta d'en Joan Salvador, més conegut com a "Parlars mallorquins", un manacorí divulgador del català i, a diferència de nosaltres, guanyador d’un Premi Crit.

Avui, l’Iñaki i el Marc ens narraran els punts de vista del que significa viure a Mallorca pels mallorquins i pels que no ho són tant, i l'Oriol parlarà amb en Joan de com s’ha trinxat Mallorca (i les Balears per expansió) i quina solució hi ha per a aquesta terra ferida més enllà de “hoteles, sol y playa”.

Les parts:

0:00 - Intro

6:03 - Mallorca col·lapsada

47:08 - Preguntes ràpides

56:07 - El Tomb

1:08:43 - El dietari dels mallorquins

1:26:27 - Comiat

Veneçuela, Ucraïna, Palestina, Iran i en un futur no gaire llunyà, Cuba o Groenlàndia. L’imperialisme està de moda i ha tornat més fort que mai, a cara descoberta i sense amagar-se’n. Ja no calen invents d’armes de destrucció massiva com vint anys enrere per justificar invasions, ara n’hi ha prou amb dir obertament que et vols quedar amb els recursos d’un país, fer una neteja ètnica o canviar un règim i no trobaràs cap mena d’oposició. Això és la llei del més fort, el dret internacional és paper mullat, i si tens prou força militar per envair un Estat, pots imposar governs, reprimir la seva població i explotar els seus recursos com et convingui.

Avui parlem d’imperialisme, la "fase superior del capitalisme" que deia el nostre amic Lenin. Una política que fan els Estats que pretenen expandir-se més enllà de les fronteres pròpies i dominar econòmicament o mitjançant la força altres territoris normalment més febles. Per descomptat, avui parlarem del cheeto pedòfil, parlarem de com cada cap de setmana m’estic deixant més de 20 euros en benzina tot i posar el gasoil al BonÀrea i comentarem tot el que està passant a nivell global a l’Amèrica Llatina, a l’Orient Mitjà i també als Estats Units i Europa. Quin és el paper que juga la Unió Europea en tots aquests conflictes? Quina és la intenció de Donald Trump a Iran? L’esquerra i la dreta condemna amb la mateixa intensitat l’imperialisme estatunidenc i el rus? Hi ha casos en què l’imperialisme pot arribar a ser justificable?

De tot això i molt més parlarem amb un dels cervells més grans que tenim a l’esquerra catalana, un home crític amb el seu propi espai que defuig del dogmatisme i sap reconèixer els errors que ha tingut l’esquerra en tots aquests anys. Economista marxista, exMC i productor d’At Versaris, cooperativista i militant / activista de molts espais anticapitalistes d’aquest país, el nostre convidat es declara pro-xinès i treballa com a educador barrejant rap i consciència crítica. Però no només això. També és opinòleg a Catalunya Ràdio i a Twitter i, per si les seves xapes als mitjans i a xarxes no us semblaven prou, ha decidit estrenar-se fa no massa en el món dels pòdcasts amb tabarres fins i tot encara més llargues que els episodis de l’Arrabassada. Això té mèrit.

Avui, l’Iñaki trucarà a un vell conegut del programa que no es posiciona ni a favor ni en contra, el Marc entrenarà el nostre convidat per convertir-se en el tertulià definitiu i l'Oriol farà una d’aquelles editorials de qualitat que tant el caracteritzen i el converteixen en el periodista amb el bigoti més sexi de Catalunya.

Les parts:

0:00 - Intro

7:41 - L'imperialisme

1:01:55 - Truquem al Joan del Mig

1:12:27 - Preguntes ràpides

1:32:09 - El Tomb

1:44:35 - La secció del Marc

1:59:31 - Comiat

Avui som a Gandia, terra de contrastos, de llums i ombres. Per una banda, ha parit grups com La Raíz o Zoo i ha acollit la dinastia noble valenciana més important de la història, però per l’altre també ha cagat coses com Cake Minuesa o el pitjor reality show televisiu de la història de l’Estat Espanyol, conformat per un grup de gent que era incapaç de lligar-se les sabates sense mossegar-se la llengua.

Gandia, però, va molt més enllà de la Ylenia i del Labrador i de tots els tetes i tetas de torn que apareixien a la MTV. Gandia també és la capital de la Safor, una comarca sobretot de costa que com gairebé tot el litoral del País Valencià està completament destrossada. Per què? Doncs per poder acollir cada estiu l’espècie invasora més perjudicial, nociva i parasitària del món, també la més pesada i egòlatra, que són els madrilenys, en la seva variant de turista. Només pel que han de suportar cada estiu ja ens compadim d'ells (i això que som de Barcelona)

Però a Gandia no només hi ha turistes, pijos egocèntrics i drogadictes de reality shows, sinó que també hi viu molta gent normal, els pixavins, que en el seu dia a dia fan que el valencià i la cultura es mantinguin vives. Gandia és la ciutat més gran de la Diània, aquest petit país combatiu i arrelat que batega entre València i Alacant, que preserva la llengua valenciana i resisteix els embats espanyolitzadors. Avui, des d’aquí, parlarem del País Valencià i de la seva situació política i, de pas, enviarem a la merda a tots aquells que en neguen l’existència i que treballen per reprimir-nos i separar-nos, com ara la Conselleria d’Educació del PP, que vol excloure els autors catalans i balears de l’assignatura de valencià.

I per repassar tots els anys de desgovern de la dreta casposa, de corrupció, de pelotassos urbanístics, d’espanyolisme i d’involució de drets socials avui ens acompanya un dels molts grups de música compromesa nascuts a la Diània, que podríem ja afirmar que és el bressol de la cultura del País Valencià. Fundat l’any 2005 a Ontinyent, fumaven tants porros en aquella època i estaven tan empanats que no van publicar el seu primer disc fins sis anys després, el 2011. La cançó “L’ona”, però, va ser el que els va catapultar a la fama el 2016 i el que va popularitzar el seu reggae en valencià amb lletres reivindicatives. Des d’aleshores formen part dels cartells dels festivals més prestigiosos dels Països Catalans com ara el Festivern, el Canet Rock o fins i tot el Meridiana Rock, un concert que es va fer en un descampat del nostre barri on el Marc es va menjar la boca durant hores amb una noia mentre els nostres convidats tocaven de fons. Avui parlem del País Valencià acompanyats d’una de les bandes que l’ha explicat millor a través de la seva música, plena de crítica política i social, de defensa de la identitat valenciana i de lluita contra les desigualtats i la injustícia. En concret, ho farem amb el Marc Andrés, l’Esteve Tortosa i el Fèlix Cortés.

De què parlarem avui? Doncs l’Iñaki ens porta una oda a un estimadíssim personatge d’aquesta terra, el Marc farà una roda de premsa per recollir les sensacions dels nostres convidats i l'Oriol resumirà la situació que es viu actualment al País Valencià amb l’ajuda dels tres integrants d’Auxili que ens acompanyen.

Les parts:

0:00 - Intro

8:41 - El País Valencià

51:08 - Preguntes ràpides

1:01:44 - El Tomb

1:14:30 - La secció del Marc

1:23:44 - La secció de l'Iñaki

1:28:23 - Comiat

Burocràcia i paperassa infinita, normatives molt exigents, costos molt alts i preus de venda irrisoris, horaris interminables, manca de relleu generacional, importacions que fan competència deslleial i molts entrebancs més. A tot això és al que ha de fer front el sector primari del nostre país, que cada cop viu més ofegat per un marc regulatori molt estricte i un marge de beneficis cada cop més reduït. Les petites explotacions agrícoles, que han estat tradicionalment el que ha dominat en el sistema agrari català, malden per sobreviure envoltades de macroprojectes i multinacionals que van acumulant hectàrees, diners i poder dintre del sector. És per aquesta situació tan dramàtica que els estreny que ja fa mesos i anys que la pagesia es manifesta i talla carreteres amb els seus tractors. No, no ho fan per molestar-te a tu quan vas a tocar neu a la Cerdanya, pihippy, que ets un pihippy ecologista molt conscienciat però et menges cada matí alvocats “sostenibles” que han assecat aqüífers sencers a 10.000 quilòmetres. No ho fan per tocar-te els ous, sinó que protesten per la seva supervivència.

Avui parlarem de tots els entrebancs que es troben pagesos i ramaders a Catalunya i els Països Catalans per fer la seva feina i també intentarem aclarir algunes de les contradiccions que afronta el sector. Quines millores reclamen els pagesos del nostre país perquè puguin viure fent el que fan? Quin és el paper de la Unió Europea en tot plegat? Són els mateixos els interessos dels petits productors i els de les grans explotacions i multinacionals? L’ecologisme entra en contradicció amb el que reclama el sector primari? Què podem fer com a consumidors per ajudar els nostres productors i tenir més sobirania alimentària?

De tot això i molt més parlarem avui amb la nostra convidada. Ella ve des de Cal Rosill, a Peramola, l’Alt Urgell, per posar una mica de seny entre tres pixapins desubicats que quan veuen una plaga de conills rebentant els arbres fruiters a Lleida diuen “oh, ca monus ca son aquests animalons”. Avui ens acompanya una persona que ha vist la pitjor cara del cosmopaletisme a Barcelona, perquè ha estudiat una carrera en anglès a la Pompeu Fabra anomenada Global Studies. Amb aquests anys d’estudi n’hi va haver prou per veure que com a casa enlloc, i va tornar a la granja bovina de llet familiar, on fa de ramadera. Segur que la coneixeu perquè fa uns anys amb la revolta pagesa la vèiem fins i tot a la sopa, és la Greta Thunberg del sector primari català, però la veritat és que parla molt bé.

A més, avui l’Iñaki ens porta un test per esbrinar com és la nostra convidada i el Marc guiarà als urbanites pel camp amb el seu Pixadvisor.

Les parts:

0:00 - Intro

9:05 - La pagesia

59:49 - Preguntes ràpides

1:12:01 - El Tomb

1:23:28 - La secció de l'Iñaki

1:34:15 - La secció del Marc

1:48:16 - Comiat

Fa uns 10 mesos vam dedicar un episodi exclusivament a parlar de Rodalies perquè pensàvem que el transport ferroviari interurbà de Catalunya havia tocat fons: durant 78 dies dels primers 90 dies de l’any passat hi va haver incidències de tota mena a Rodalies, o el que és el mateix, el servei va funcionar correctament només un 15% dels dies. Clarament ens equivocàvem pensant que havíem tocat fons. Els catalans sempre podem ser una mica més humiliats, podem fer més el ridícul i Rodalies sempre pot funcionar una mica pitjor. Després de l’accident del passat 20 de gener, quan va descarrilar un tren a Gelida provocant una m0rt i 37 ferits, el transport ferroviari a Catalunya viu un dels seus pitjors col·lapses. El tractament colonial pel que fa a inversions i infraestructures és més visible que mai. Durant dos dies no va circular ni un tren a tot el país i les afectacions ja fa més de dues setmanes que s’allarguen, incloent-hi retards infinits, caigudes del servei, línies tallades, busos alternatius per carretera i una davallada en la velocitat de circulació generalitzada. Per si això era poc, a més, l’AP-7, l’autopista més important de tot l’Estat, també fa dues setmanes que està tallada i el col·lapse també és encara més visible a les carreteres.

Moure’s al voltant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és tan difícil com ser milionari als Estats Units i no aparèixer a la llista Epstein, de la mateixa forma que és també difícil moure’s per tot el país si fas servir la Renfe. Per aquest motiu, aprofitant el caos que vivim a Catalunya, avui parlem de mobilitat, també més enllà de Rodalies. El tractament que rebem per part de Renfe i Adif és colonial? La situació dels trens aquí és equiparable a la d’altres països d’Europa? Per què s’ha prioritzat invertir en alta velocitat? Com podem promoure la mobilitat sostenible i reduir l’ús del cotxe amb aquest desgavell que tenim muntat? Tenim el transport públic adaptat a l’augment demogràfic que hem viscut en els últims anys?

De tot això i molt més parlarem amb la nostra convidada d’avui, la persona que posarà seny entre nosaltres, un grup de tres homes que repeteixen eslògans que han vist per Twitter amb una copa de vi a la mà. Ella és enginyera civil i és especialista en mobilitat, urbanisme i logística. Va cursar el màster en sistemes intel·ligents del transport, justament el que no tenim aquí, i actualment treballa a l’Autoritat del Transport Metropolità. Per cert, també és valenciana i de les bones.

A més, avui l’Iñaki ens portarà de nou la Cadena COPE a les nostres orelles, el Marc trucarà al Ministeri de Transports per demanar explicacions i l'Oriol farà una mica de periodisme d’investigació, que d’alguna manera ha de justificar els quatre anys de carrera que va fotre.

Les parts:

0:00 - Intro

8:09 - El caos de mobilitat

1:08:33 - Preguntes ràpides

1:17:17 - El Tomb

1:29:49 - La secció del Marc

1:47:40 - La secció de l'Iñaki

2:01:49 - Comiat

El 2026 ha començat molt més mogudet del que ens esperàvem, estimats oients, i Trump n’és el principal responsable. El 3 de gener, quan alguns encara es recuperaven de la ressaca i els vòmits de Cap d’Any, el govern dels Estats Units va decidir bombardejar Veneçuela i segrestar el president del país, Nicolás Maduro, per jutjar-lo a Nova York per narcoterrorisme. Lluny de quedar-se aquí, the Father of the Pelúcons ara amenaça d’envair Groenlàndia, de carregar-se també l’OTAN de pas i d’enfrontar-se directament a la Unió Europea. Guerres d’aranzels, el cas Epstein, batudes contra immigrants, violència policial extrema, amenaces d’intervenció a altres països americans… Sembla mentida que tot això ja hagi passat durant les tres primeres setmanes del 2026 i és complicat no pensar que d'aquí a mig any la situació no s’haurà embardissat encara més. Tot indica que estem a les portes d’un conflicte a gran escala o, si més no, d’un canvi de paradigma en l’ordre internacional i en les relacions interestatals.

I abans que ens enviïn a tots tres a una trinxera de Groenlàndia a 20 graus sota zero a defensar la poca sobirania que li queda a la Unió Europea, creiem que és necessari fer aquest programa. Avui volem conèixer millor la figura de Donald Trump, el multimilionari novaiorquès que va arribar per primer cop a la presidència dels Estats Units el 2017. Des d’aleshores, cada setmana o cada dia sacseja la política nord-americana i internacional amb les seves declaracions incendiàries i sovint falses i amb les seves decisions polèmiques, si per “polèmiques” volem dir vulnerar 40 drets diferents a cada cosa que fa. Avui intentarem entendre el trumpisme i aprofundir en la seva forma de fer política, la seva ideologia, la seva base de votants i en les conseqüències de la seva acció de govern. La política exterior de Trump és gaire diferent de la que han esperonat altres presidents dels Estats Units? Tots els nord-americans que voten Trump són supremacistes blancs i feixistes? Existeix la democràcia en aquell país? Trump és tan boig com ens diuen o realment sap el que es fa?

De tot això i molt més en parlarem amb algú que ha viscut durant uns quatre anys al país de les oportunitats i els somnis, si entenem com a somni haver de pagar una operació mèdica de la teva butxaca després d’acabar cosit a trets en un control rutinari de la policia. Avui ens visita un periodista de Súria, de la Catalunya Central, que fa tant de temps que treballa a Barcelona que podríem dir que ja parla mig xava. La seva carrera és una història de superació: va estar moltíssims anys fent de periodista esportiu a la ràdio i a Esport3, un sector reconegut pel seu rigor i imparcialitat, acompanyat d’eminències com Minguella (un visionari amb el Haaland i molts jugadors més) i d’allà va passar a ser corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units fins fa no gaire. I sí, és per això que el convidem, perquè coneix bé el país i la societat ianqui, que l’ha explicat al seu llibre “A Washington amb paracaigudes” i al pòdcast “Follow Garriga”, on va quedar nominat als premis Sonor i, com nosaltres, no va guanyar.

Les parts:

0:00 - Intro

13:13 - El trumpisme

1:13:56 - Preguntes ràpides

1:32:09 - El Tomb

1:47:10 - El Foraster, als Estats Units

2:03:35 - Comiat